No vull pagar, una iniciativa d'èxit

Tal i com us explicàvem el passat 4 de Maig quan començàvem aquesta aventura periodística, l’objectiu del treball en aquest blog era el de fer el seguiment d’un tema d’actualitat per acabar escrivint una crònica periodística.

Per què varem escollir No vull pagar!? Doncs perquè a Espanya hi ha un acusat greuge comparatiu amb el tema dels peatges a les autopistes.

• D’una banda hi ha algunes zones amb una elevada presència de peatges i amb alts preus –principalment a Catalunya i llevant- i a la resta de l’estat estan finançades per tots els contribuents.

La situació ha esdevingut molt tensa perquè els habitants de Catalunya i llevant ja paguen el cost de les autopistes a les empreses concessionàries i, posteriorment, tornen a pagar, com a contribuents, aquelles vies que ni tant sols utilitzen. Mentre d’altres usuaris només paguen la seva part corresponent d’impostos i gaudeixen de la lliure circulació per les seves vies habituals. És aquest tracte discriminatori que ha desembocat en un moviment popular espontani a Catalunya anomenat “no vull pagar”, amb el que milers de ciutadans es mostren en contra la situació no pagant els peatges de les autopistes o autovies per les que circulen.

És un problema de discriminació real, agreujat pel fet de que les empreses privades que exploten aquestes vies haurien d’haver deixat, fa molts anys –i molts milions- , d’explotar-les pel seu propi benefici, en tant que la inversió està amortitzada i recuperada amb escreix. Estem parlant de que quasi un 70% de les vies catalanes de més d’un carril són de pagament, mentre que a Espanya només un 20%. Alhora, Catalunya concentra el 49% de la totalitat dels peatges espanyols, i continuem pagant-los malgrat haver-hi trams amortitzats ja més de 10 vegades respecte el seu cost total.

Així, fart d’aquesta situació, Josep Casadellà va penjar un vídeo al servidor Youtube on convidava a tothom a seguir la seva iniciativa de no pagar els peatges, sota el lema “No vull pagar”. D’aquesta manera es materialitzava un sentiment generalitzat de ràbia per aquesta injustícia i en contra de l’entramat d’empreses i persones que gestionen les empreses concessionàries d’aquestes vies.

El vídeo de Josep Casadellà va circular per la xarxa a gran velocitat, i amb l’ajut de diversos ciutadans l’empresa d’aquest català indignat va acabar d’expandir-se per tot Catalunya.

Alguns membres de la classe política, com Uriel Bertran, Secretari General del partit polític Solidaritat Catalana per la Independència (SI), van tardar ben poc a unir-se al moviment, traslladant aquesta inquietud de la ciutadania al parlament. D’altres reconeguts membres de la societat civil catalana com són l’actor i dramaturg Toni Albà o el polifacètic posseïdor d’una Creu de Sant Jordi Dr.Broggi, també s’han sumat a la causa empenyent amb ells a molts ciutadans indecisos o atemorits per les amenaces i sancions que volen imposar-se.

Amb tot, d’altres vídeos com l’Spain Autopistas Game posaven llenya al foc recordant-nos dades com les següents:

• El trajecte Algesires – La Corunya, consistent en 1102km. recorreguts integrament per autopistes, té un preu de 7.50€.

• El trajecte La Corunya – València, consistent en 959km. recorreguts integrament per autopistes, té un preu de 11.55€.

• El trajecte València – Burgos, consistent en 589km. recorreguts integrament per autopistes, té un preu de 2.55€.

• El trajecte Burgos – Badajoz, consistent en 577km. recorreguts integrament per autopistes, té un preu de 0€.

• El trajecte Badajoz – Alacant, consistent en 946km. recorreguts integrament per autopistes, té un preu de 0€.

• El trajecte Alacant – Barcelona, consistent en 538km. recorreguts integrament per autopistes, té un preu de 49.40€.

 Desprès de reflectir aquestes incoherències vam trobar escaient recuperar els llibres d’història per comparar aquesta situació amb uns fets molt semblants viscuts a la ciutat de Barcelona l’any 1951, la coneguda com “Vaga dels tramvies”. Certament vàrem poder apreciar-ne les similituds amb No vull pagar, i comprendre una mica millor quins són els recursos que té la societat per a fer-se sentir.

Altres punts de vista, com el d’en Xavier Sala-i-Martín, reputat economista català, ens han servit per veure des de noves perspectives quin és l’abast del problema, i ens ha mostrat noves opcions i fet noves propostes per a abordar-lo. Noves propostes com la de Mercè Peréz, queproposava al final de l’entrevista que us vam penjar fent una campanya de recollida de firmes -500.000 concretament-, per tal de dur una petició des de la ciutadania, fins al parlament. A més, la senyora Pérez va donar-nos d’altres informacions de tipus jurídic molt valuoses.

                                                                                                                                        *